Setmana 15: Epic.

Després d’unes setmanes d’absència per dedicar-me a altres tasques, reprenc l’activitat de parlar de música amb una peça clau en la meva biografia personal. Si algú mai em pregunta quin és el meu grup predilecte, sempre contesto el mateix Faith No More. Són un grup poc conegut, que va tenir el seu moment de màxima glòria durant els anys 90 i que fa poc han tornat a retrobar-se per intentar viure una segona joventut.

Però si mireu llibre que parlin de música, el seu nom sempre surt. Són els principals impulsors d’un estil que combinava sense complexes el rock dur, el funky, el rap i molts altres estils per crear unes sonoritats úniques.

El grup es va gestar a San Francisco a principis dels 80, amb Roddy Bottum als teclats, Bill Gould al baix i Mike “Puffy” Bordin a la bateria. Més tard es va afegir al grup el sorprenent Jim Martin, excelent guitarrista i persona de personalitat enigmàtica. Més inestable va ser la posició de cantant. El llistat de personatges que va ocupar aquest lloc és molt extens i destaca, per sobre de tot, una joveneta Courtney Love, que va treballar alguns mesos amb el grup.

No serà fins l’arribada de Chuck Mosley que el grup va consolidar-se definitivament i va agafar el nom de Faith No More. Mosley va gravar dos discos amb el grup, We care a lot (1985) i Introduce yourself (1987).

Però la gran revolució va arribar el 1989, quan Mosley és expulsat del grup pel seu caràcter excèntric i conflictiu. El grup inicia una nova ronda de càstings per trobar un nou cantant i topen amb un jovenet anomenat Mike Patton de veu portentosa i innat talent escènic. Amb ell comença l’època gloriosa del grup. The real thing (1989) suposa un abans i un després tant en la carrera del grup com en el món de la música rock. I la cançó que us proposo és la peça principal d’aquest gran disc.

Després d’això, la carrera del grup va seguir amb un grandiós àlbum, Angel Dust (1992), i va anar decaient fins al seu últim disc The album of the year (1997). El 1998 es separen oficialment.

El 2008, després de deu anys de projectes en solitari i experiments diversos, el grup decideix reunir-se de nou. Els membres clàssics del grup es retroben però sense Jim Martin, que ja havia partit peres amb ells al voltant de 1996. És substituït a la guitarra per Jon Hudson. La reunió porta a una llarga gira mundial de més d’un any i amb intenció de rependre la seva carrera musical. Espero que sigui veritat.

Fina la setmana vinent, salut i música.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s