Setmana 15: Epic.

Després d’unes setmanes d’absència per dedicar-me a altres tasques, reprenc l’activitat de parlar de música amb una peça clau en la meva biografia personal. Si algú mai em pregunta quin és el meu grup predilecte, sempre contesto el mateix Faith No More. Són un grup poc conegut, que va tenir el seu moment de màxima glòria durant els anys 90 i que fa poc han tornat a retrobar-se per intentar viure una segona joventut.

Però si mireu llibre que parlin de música, el seu nom sempre surt. Són els principals impulsors d’un estil que combinava sense complexes el rock dur, el funky, el rap i molts altres estils per crear unes sonoritats úniques.

El grup es va gestar a San Francisco a principis dels 80, amb Roddy Bottum als teclats, Bill Gould al baix i Mike “Puffy” Bordin a la bateria. Més tard es va afegir al grup el sorprenent Jim Martin, excelent guitarrista i persona de personalitat enigmàtica. Més inestable va ser la posició de cantant. El llistat de personatges que va ocupar aquest lloc és molt extens i destaca, per sobre de tot, una joveneta Courtney Love, que va treballar alguns mesos amb el grup.

No serà fins l’arribada de Chuck Mosley que el grup va consolidar-se definitivament i va agafar el nom de Faith No More. Mosley va gravar dos discos amb el grup, We care a lot (1985) i Introduce yourself (1987).

Però la gran revolució va arribar el 1989, quan Mosley és expulsat del grup pel seu caràcter excèntric i conflictiu. El grup inicia una nova ronda de càstings per trobar un nou cantant i topen amb un jovenet anomenat Mike Patton de veu portentosa i innat talent escènic. Amb ell comença l’època gloriosa del grup. The real thing (1989) suposa un abans i un després tant en la carrera del grup com en el món de la música rock. I la cançó que us proposo és la peça principal d’aquest gran disc.

Després d’això, la carrera del grup va seguir amb un grandiós àlbum, Angel Dust (1992), i va anar decaient fins al seu últim disc The album of the year (1997). El 1998 es separen oficialment.

El 2008, després de deu anys de projectes en solitari i experiments diversos, el grup decideix reunir-se de nou. Els membres clàssics del grup es retroben però sense Jim Martin, que ja havia partit peres amb ells al voltant de 1996. És substituït a la guitarra per Jon Hudson. La reunió porta a una llarga gira mundial de més d’un any i amb intenció de rependre la seva carrera musical. Espero que sigui veritat.

Fina la setmana vinent, salut i música.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Setmana 14: You are my joy.

Parlar dels Reindeer Section és parlar d’un gran experiment molt reexit d’un nombrós grup de musics escocesos que varen voler unir esforços per fer música excepcional. És ben conegut que aquest país del nord ha estat en els darrers anys una mina inesgotable que ens ha regalat grups i músiques de molta qualitat.

Podem parlar de Travis, Franz Ferdinand, Belle & Sebastian, Snow Patrol i molts altres exemples que demostren el bon estat de forma de la música d’aquell país i ens preguntem que els hi donen per ser tan prolífics i tan bons.

Doncs Reindeer Section és un pas més enllà de tota aquesta creativitat. Diferents membres de grans bandes escoceses (Snow Patrol, Belle & Sebastian, Astrid, Mogwai, Teenage Fanclub, etc.) varen decidir reunir-se, composar cançons i donar-nos un parell d’albums de gran factura i plens d’una música inigualable.

Com sol passar amb aquests experiments fets per membre de grups consolidats, la impossibilitat de coordinar agendes dificulta la promoció d’aquestes peces i els concerts solen ser molt limitats. Això fa que els discos tinguin un ressó molt escàs i només ens arribin noticies via els diferents grups originals. Aquest és el principal motiu perquè aquest mega-projecte sigui poc conegut fora de les terres britàniques.

El tema que he triat d’aquest grup es diu You are my joy, una peça preciosa, molt enganxosa i que va acompanyada d’un vídeo molt ben fet i molt original.

Us animo a descobrir aquest supergrup i a buscar els dos dicos que han publicat fins al moment Y’All Get Scared Now, Ya Hear! i Son of evil Reindeer. De ben segur que no us arrepentireu de tenir-los.

Fins la setmana vinent, salut i música.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Setmana 13: On melancholy hill.

Totes les entrades que he fet en aquest bloc fins ara responien a cançons que han marcat algun punt en la meva vida, passada o recent, i que portaven el record de dies memorables de la meva existència. Però la cançó d’aquesta setmana és un pur impuls, una cançó que m’ha atrapat i que els darrers dies no paro d’escoltar un cop i un altre. Es diu On melancholy hill i és del grup virtual anglès Gorillaz.

Gorillaz és un grup que podriem dir que no existeix físicament. Pot sonar estrany, però és un projecte molt peculiar que va començar l’any 1998 i que ha aconseguit tirar endavant i evolucionar fins la data d’avui. El grup està format per membres virtuals, dibuixos animats, androides, personatges dissenyats per ordinador i robots. Per suposat, darrera aquest invent hi ha músics reals, però rarment donen la cara en directe, almenys fins fa poc temps.

L’ànima principal del projecte és Damon Albarn, cantant i lider del grup Blur, que va engegar aquest projecte amb un conegut dibuixant de còmics, Jamie Hewlett, per veure si era possible crear un grup virtual i fer que tingués èxit. Albarn va començar a composar temes cap el 1998, però no va ser fins el 2001 que el primer disc del grup va sortir a la venda i va iniciar el seu èxit internacional. L’estratègia va ser crear una sòlida imatge pel grup, amb videoclips molt treballats, una definició molt clara dels personatges-músics i una estètica clarament de còmic.

Tres discos han portat a Gorillaz a la fama internacional, plens de temes que es mouen entre l’electrònica, el hip-hop, el pop i ritmes més techno. El seu darrer disc, Plastic beach, inclou peces magnífiques com la que avui ens ocupa. A més, per l’elaboració dels seus videoclips han contat amb la darrera tecnologia digital a més de la col·laboració d’actors de pes com Bruce Willis.

Espero que gaudiu del tema i vigileu que no s’enganxi als vostres cervells com a mi. Fins la setmana vinent, salut i música.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Setmana 12: Plou.

Escric la meva entrada amb retard, deixant enrere un cap de setmana calurós i amb molt de vent que ens ha permès degustar tranquilament les ratafies més dolces del món. Però l’estiuet de Sant Martí ja ha passat i la pluja de tardor arriba imparable per posar les coses al seu lloc. I què millor per un dia com avui que recuperar un tema del que vaig parlar en el meu altre bloc ara farà cosa d’un any i que s’anomena així, Plou, i és del grup Élena, una de les propostes pop més interessants de casa nostra des de ja fa uns anys.

Élena són un grup català nascut a Barcelona ara farà una dècada de mans del gran música Raül Fernández, conegut més popularment amb el seu alter ego Refree. Clarament orientats a un pop melòdic que no té problemes per combinar peces lentes i intimistes amb propostes més ballables i arriscades, el grup deu bona part del seu encant a la veu d’Helena Miquel, una vocalista virtuosa i seductora.

Helena Miquel s’ha fet un nom dins el món de la música participant en molts projectes sonors de característiques molt diverses. Sens dubte, ha conseguit amotllar la seva veu a molts tipus de música i a propostes arriscades. Potser el seu projecte més conegut és Facto, Delafé y las flores azules (ara sense Facto). Per la seva banda, Raül Fernández porta a les esquenes un gran bagatge com a productor de molts artistes catalans i espanyols i defensa una sòlida carrera com a músic sota el sobrenom de Refree.

Espero que gaudiu d’aquest tema tan bonic, en un dia inmillorable per escoltar-lo i us rendiu a l’evidència que la tardor ja és aquí i que ja no marxarà fins que arribi l’hivern.

No us mulleu gaire i fins demà passat, que toca complir terminis. Salut i música.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Setmana 11: Why does it always rain on me?

Vaig descobrir els Travis durant el meu any d’Erasmus a Escòcia. Eren un petit grup emergent, amb dos discos al mercat i un nou estil musical que trencava amb els estils imperants del moment. Són un grup molt famós en el seu país i que comença a fer-se un nom en el món independent d’Europa i els EUA. Com a bons habitants de Glasgow, impregnen les seves cançons d’una melangia destilada a base de pluja, boira, espais interiors calorosos i paisatges de verd encisador.

La cançó que escoltem avui s’inclou en el que pot ser el seu millor disc, The man who, aparegut el 1999 i que deixa enrere el seu disc de debut, Good feeling, basat en un pop-rock fresc i optimista. Aquest segon disc és clarament melancòlic, melòdic, suau i fràgil. És una concatenació de petites melodies que ens porten a històries de cada dia plenes de contradiccions i maldecaps, però amb un rerafons d’optimisme i alegria.

Aquest estil desenvolupat per Travis va obrir un nou camí musical per molts grups que volien fugir d’estils més contundents molt de moda a finals dels 90. Bandes com Coldplay o Starsailor seguiran aquest estil per iniciar unes carreres musicals meteòriques.

Travis va continuar la seva carrera amb un maravellós The invisible band, un disc de la mateixa factura que l’anterior amb peces molt interessants. Però potser és la falta d’idees o la dificultat de reinventar-se el que va portar a Travis a difuminar-se mica en mica en el panorama musical. Els darrers tres discos són obres menors, de fromules repetides, amb poques aportacions interessants. Espero que algun dia la seva estrella torni a brillar i ens regalin algun album del mateix nivell que The man who.

Oblidava dir que, com a banda en directe, són un grup excepcional. Els vaig veure a Razzmatazz enla gira del disc The invisible band i són uns músics d’una talla increible. Memorable el moment en que Fran Healy, el líder i cantant del grup, va fer callar tota la sala, es va posar al límit de l’escenari i va cantar tot un tema a veu i guitarra acústica, sense micros ni amplificadors. El silènci era total i la seva interpretació perfecte. Pocs músics són capaços de fer això.

Fins la setmana vinent, salut i música.

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Les coses al dia.

Per fi tinc el bloc al dia. Després de patir problemes tècnics incomprensibles que m’impedien penjar les entrades, ara ja ho he pogut fer. Perdoneu la meva “absència” virtual, però ara ja estem en paus. A veure si a partir d’ara no tenim més contratemps. Gràcies.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Setmana 10: Dona estrangera.

Si fa un parell d’entrades parlava dels Amics de les Arts, la pressió popular em demana que parli dels grans companys de viatge en el nou món de la música en català els Manel. Sembla com si la dicotomía Beatles-Rollings hagués arribat a casa nostra amb totes les seves conseqüències.

Però em costa parlar de Manel sense emocionar-me i deixar que la subjectivitat s’imposi de manera absoluta. M’agraden molt, però molt. És un grup que m’ha atrapat des del primer dia, sense concessions, sense fisures. El seu disc, Els millors professors europeus, és una peça magnànima, quasi perfecte, que no cansa, que no passa. És, com dirien els tòpics, com un bon vi que millora com més temps passa. A més a més, com a banda en directe, són una meravella. Els vaig veure l’any passat a l’auditori de Girona i són uns músics de molt nivell. Es nota que tenen un gran domini de la música i el llenguatge musical, que sumat a unes lletres molt treballades i excepcionals donen cos a unes peces excepcionals.

Gaudiu d’aquest primer single dels Manel, en un videoclip excepcional que ha guanyat algun premi, i que trenca els clixés dels videoclips habituals en els grups nostrats.

Fins la setmana vinent, salut i música.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Setmana 9: Vasoline.

Van ser una de les revelacions del 1992. En plena explosió del grunge i del hard rock, un grup de San Diego anomenat Stone Temple Pilots es va fer un foradet en el panorama musical mundial gràcies a una cançó memorable, Plush i un disc fantàstic, Core, que mostraven una nova manera de fer música defugint les modes del moment tot i que mai van poder salvar-se del tot de ser posats en el sac del grunge juntament amb moltes altres bandes.

Però el tema que he triat és el primer single del seu segon disc, Purple, una molt digna continuació del primer disc que va arribar a supera-lo en vendes i en popularitat. El riff de guitarra, la poderosa veu d’Scott Weiland i el conjunt sónic d’una banda formada per virtuosos dels seus respectius instruments, donen lloc a una peça breu, intensa i molt enganxosa.

Aquest grup ha passat per molts alts i baixos, provocats molts d’ells per la caòtica personalitat del seu cantant Scott Weiland i la seva adicció a l’heroina. Després de treure cinc discs de qualitat irregular (el tercer i el cinquè molt fluixos) la banda es va separar per desavinences amb Weiland, que es va ajuntar a exmembres de Guns’n’Roses per crear el supergrup Velvet revolver. Després de deixar les drogues i acabar la història amb els Revolver, Weiland va decidir tornar amb els seus amics de joventut i reformar els STP, amb qui ha gravat un disc aquest 2010 i ha començat una gira americana que té molts números de ser mundial.

Esperant que us agradi aquesta peça, espero també que conegueu un dels grups oblidats dels 90 que ens varen donar moltes alegries. L’energia que transmetien en directe era brutal i no oblidaré mai el seu pas per Zeleste el 1994, concert que varen obrir, precisament amb aquesta peça.

Fins la setmana que ve, salut i música.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Setmana 8: L’home que treballa fent de gos.

Són el grup revelació del panorama musical català del 2010. Quatre companys de pis que veuen el seu somni musical complert després de molts anys de maquetes, petits concerts i molta complicitat. Són la nova sàbia que ha de fer reneixre la música en català ara que els monstres de l’onada del rock català ja fan gires per teatres i tenen el públic ben assegut i cantant les cançons religiosament. Cal que farcim aquesta entrada de tòpics o podem dir alguna cosa un xic més original?

He triat aquesta cançó perquè sí, representa alguna cosa nova en el panorama de la música del nostre país i dóna una nova dimensió al fet de fer música en català. És una cançó rodona, amb unes melodies encisadores, un piano que t’atrapa des del primer moment i una lletra treballada, complexa, que defuig de les lletres pop facilones d’altres propostes musicals.

He seguit amb cert detall l’evolució del fenòmen dels Amics i em fa ser molt optimista. Ara que grans referents passats com Sopa de cabra, Lax’n’busto, Els Pets, Pau Riba, Sisa, Llach i altres sembla que són més història recent que història viva, ens calia una nova fornada, pujar alguns músics del planter per donar un estil nou al nostre joc i sembla que l’aposta ha estat encertada.

El que més m’agrada, però, és com han arribat aquests nois fins aquí. Treball, treball, més treball, enginy, una mica de “morro”, noves tecnologíes i una aposta directe i sincera. Si estan on són és perquè s’ho han guanyat a pols. I no tinc cap dubte que serà un grup de llarg recorregut, que deixarà perles musicals per posar als anals de l’història al costat dels grans temes de la música catalana.

Gaudiu d’aquesta maravellosa peça i no dubteu a fer-vos amb una còpia del seu flamant Bed and breakfast, un àlbum molt recomanabla.

Fins la setmana que ve, salut i música.

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Setmana 7: Sweet child of mine

Ahir vaig sentir per la tele que el proper 23 d’octubre ens visitaran a Barcelona els llegendaris Guns’n’Roses, potser la banda de rock més mítica de la segona meitat dels 80 i la primera dels 90. Crec que poques bandes han generat més moviment en el món de la música en tan poc temps i en tan poques gravacions com ells ens varen obsequiar. Parlo en passat perquè la banda que pujarà a l’escenari a finals d’aquest mes només tindrà un dels membres originals del grup, el cantant i frontman Axl Rose. Pel camí han quedat guitarristes tan grans com Slash o Izzy Stradlin, el baixista Duff McKagan o el bateria Steven Adler.

Recordo perfectament quan el 1987, amb només 12 anys, va caure a les meves mans el disc Appetite for destruction, la carta de presentació més gran de la dècada dels 80. Era un disc que combinava perfectament el rock de tall més classic amb una contundència nova, fet que va generar una nova etiqueta musical, la de Rock dur, que va servir per ubicar bandes com AC/DC i similars que volien defugir de l’adjectiu “heavy”.

Però G’N’R varen portar també un canvi estètic i visual. Texans gastats, pantalons de pell, camisetes estripades, barrets de copa, “xupes” de cuir amb texà sobreposat, cabells llargs però arreglats i sobretot un aire macarra que havia decaigut des de l’època del punk. Tot això amanit de constants trifulques entre els membres de la banda, concerts caòtics i excessos de molt tipus els va donar un ressó internacional que va fer justicia a la seva música.

El tema que he triat és potser el més emblemàtic de la seva carrera, però no cal oblidar altres joies del mateix disc com ara Welcome to the jungle, Paradise city o My Michelle. D’aquí un temps parlaré d’una altra cançó seva inclosa en els seus albums dobles Use your Illusion, per ara la darrera gran entrega d’aquest grup. Va ser precisament en la gira d’aquest disc que varen passar per l’Estadi Olímpic de Montjuïc on varen regalar-nos un concert brutal i que mai podré oblidar. A veure si el dia 23 estan a l’alçada (cosa que dubto).

Fins la setmana que ve, salut i música.

(Perdoneu els problemes tècnics d’aquests dies que m’han impedit tenir el bloc actualitzat. Us dec dos temes que penjaré en breu si aquest bloc no em falla)

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris